jueves, 20 de diciembre de 2012

"LA FUGIDA"

L’aspecte que oferia la vall,fins no fa gaire de llum i color,a dos dies del solstici d’hivern,era desolador, havia desaparegut tot rastre de vida...De les muntanyes de suro coronades pel majestuos Palau Reial s’havien esfumat el ramat d’ovelles de falça llana,o vellut blanc,a mes de les tres cabretes de plastic que per elles solien pasturar sense descans.
Uns pastors sense ramat son com un riu sense aigua,i aquests havien estat els primers en futgir despres de veure com aquest any deixaba de rajar la font que donaba vida al riuet.En no funcionar lo molí,els segadors van deixar la feina que consideraben inútil al no tenir on portar lo blat.Un altre tant havia passat amb lo ferrer i el seu cavall,el forner i els seus aprenents,i la noia de la botiga de queviures,que al no tenir les llums d’altres anys s’havien quedat a fosques,tancant per tant els seus negocis.

Que havia pasat per arribar a aquella situacio? Pos pasar que tot s’havia precipitat,pot ser massa i tot desde d’aquell dia en que van sortir a manifestarse per reclamar els seus mil.lenaris drets.Des de dalt,de sobte, d’un dia per un altre,els havien deixat sense rao de ser,sense un futur vaja... Van cridar que aquella no era la funcio pel  que havien estat creats,i van sorti a protestar…les conseqüencies? El mossos de la guardia de la petita vall van sortir a repartir llenya,la mateixa que dies despres deixarien abandonada els llenyataires,amb el resultat d’uns quants ferits i la lletera, aquella noia que es pasaba la vida al mig del pont,fent contes del que compraría amb la seva llet,va pedre un ull perdut per culpa d’una pedra llençada amb fona per un guardia sense escrupols.
Allo era intolerable,despres de segles de segar el blat a l’hivern,de pescar a un riu sense peixos,de portar les ovelles per muntanyes de suro,o catró, dormir de dia i de nit a la suposada calor d’un foc que no crema,o ferrar el cavall sense descans,despres de segles de vulguer creure en alguna cosa,allo,pel qual un estudios havia arribat a una conclusio,pot ser per ell mes exacta del que deia l’Historia,deixaba a tots sense rao de ser.No van puguer raonar amb ningu,no va ser escoltada cap suplica per que tot continues com sempre. Que vale,tot havia quedat obsolet despres de tants de segles,que ho comprenien,pero…per que ara,i amb la crisi que assola el mon,aquest tant descregut darrerament?
Be,he dit al començament,que a la vall no quedaba rastre de vida,no es veritat. Al pessebre que tenia penjat lo lletrero de “Es Lloga” quedaba lo bou,la mula companya d’aquest de tota la vida es l’havien endut els inquilins naturals,que espantats havien futgit a Egipte despres que l’animal cornut es tornes boig cridant sense cap mena de wertgonya: “Que ell es creixia amb les critiques”. Allo per als atemorits inquilins era pitjor que l’amenaça bíblica qu els tenia preparada l’amo del palau reial,temeros de ser destronat per un nouvingut assenyalat per una estelada celestial.

Rere el pessebre,un altre esser viu,amagat com sempre i alié al que passaba, cagava i cagava,allo seu no tenia fi,amb els anys que portaba a aquell amagatall les havia sentit de tots els colors. “Que si el pesebre el tombaven. Que si vendrien la mula i no tendriem estel o com es digues,despres que si els Reis no eren d’Orient,que eren d’Andalusia…” Pero allo que cridava el bou,no ho havia sentit mai,aixi que aixencanse els pantalons despres de segles amb ells per genolls,el caganer s’aixeca: “Tota la vida torcan.me lo cul amb terrossos i que ara tingue que anar a buscar paper per fer callar un bou mal parlat…a la merda tot,jo tambe m’hem vaig!
La vall quedar buida sense temps ni per a que caigues un gra de farina,o falça neu.No sabem si aquest,lo cagon,es va anar a Egipte,o Sebatopol,no va dir res,com els altres,lo pastor,el forner,etc Tant d’anys cagant i ara nomes cridaba que volia ser independent!

No hay comentarios:

Publicar un comentario